Catinell i cim de les Mirandes 

Compartir

Aparco a un lloc indeterminat del GR7, entre el desviament al Mas d’Andresito i el refugi del Mas del Frare, encara que si hi anés ara, ho faria una mica més a prop d’aquest darrer lloc, a una esplanada ampla que hi ha tot just agafar el desviament que deixa la pista.

Jo faig el recorregut en sentit horari perquè penso que els desnivells són més fàcils de portar.

Començo a caminar desfent metres per la pista en direcció al coll de l’Assucar, punt a on deixo el GR7 per agafar el sender, pintat com a PR i amb un cartell de Mas d’Andresito. Aquest sender, molt clar, flanquejat per tanques de parcel·les, fa un puja i baixa fins a la portella de Calça. Comença aquí un curt trajecte que també es recorrerà de tornada. Camino un curt trajecte per la pista de les Vallcaneres Altes fins que trobo un desviament, amb un pal de direccions. Agafo el camí de l’esquerra, en cerca del pla del Torn i lo Teixet. De cares serà per on retornaré. El camí que segueixo té velles marques de pintura groga. En un moment determinat, aquestes marques continuen per dos camins diferents. Segons el mapa dels Ports, de Piolet, el PR continua per l’esquerra així que cap allà em dirigeixo. Arribo a una font, eixuta, i el camí desapareix, així que torno enrere i continuo per l’altre camí.

Sempre amb la traça clara, acabo per pujar a una mena de coll, entre el Catinell i la mola dels Conills. Arran del caire de la muntanya, per l’esquerra, neix un corriol que es dirigeix al primer cim del dia. Hi ha fites, que jo acabo perdent, però es puja prou bé fins a les dues puntes que té aquesta mola. Semblen tenir només dos metres de diferència, però són a tocar totes dues. Una vegada he trepitjat els punts que penso més alts, torno a baixar al collet.

El camí em porta, gairebé sense voler, al cim de la mola dels Conills. Foto del moment i, per la senda que comença a perdre alçària, continuo a la recerca d’un nou collet. I aquí comença l’aventura. Per corriol encara evident, pujo a la cota 1.359, que serà la màxima alçària a la qual pujaré avui. Pujo fins aquí perquè pensava que aquesta seria la zona del cim de les Mirandes, però segons els límits administratius del Cadastre, aquesta cota pertany a la població de Roquetes (Baix Ebre), però per si de cas.

Noves fotografies i a continuar. Costa de trobar per on fer-ho, perquè ja soc en plena baralla amb la vegetació, però finalment acabo per trobar de nou el camí deixat per pujar al cim anterior, camí que abandono de nou, a un lloc com podia haver sigut qualsevol altre, per anar en cerca de la carena a on se suposa que hi ha el cim de les Mirandes, de 1.352 metres. No explico com hi arribo ja que va ser tota una odissea. Finalment trepitjo el punt més alt, segons indica el meu GPS, i m’aboco vessant avall en cerca del camí que m’ha de tornar a l’inici.

Si la pujada va ser difícil, la baixada no es va quedar enrere. Va ser una contínua entrebancada i relliscada, que em va deixar les cames ben rascades, sort que la vegetació, d’alta que era, no em deixava caure a terra. Al final vaig trobar el camí. Vaig baixar-hi, amb alguna dificultat a l’hora de trobar el pas adequat, fins a tocar de la Vallcanera Celestina, a la qual no arribo, perquè trenco a la dreta, de nou sense traça evident. Aquesta es va fent més fàcil de seguir, fins que es converteix en pista, poc després de creuar l’eixut barranc del Racó de l’Avellanar.

Ja per pista, cap problema per arribar a un punt a on es pot retallar el recorregut, al pla del Torn. Jo continuo a la recerca del Mas de Petaques. Sempre per pista arribo a aquest mas, a on la traça esdevé sender, que em torna, de nou, a l’encreuament ja conegut. Quan arribo a un prat obert, en comptes de continuar en direcció a la collada de Calça, agafo el sender de l’esquerra, que en sostinguda pujada em porta fins a un lloc a on trobo una bifurcació. Recte també es pot continuar, però jo agafo el sender de l’esquerra. Primer camino de pla un llarg trajecte, després inicio una forta baixada per travessar la llera eixuta d’un barranc, i posteriorment arribo al refugi del Mas del Frare.

Un lleuger descans per gaudir de l’entorn i recuperar forces, per continuar, de pla, en cerca de la pista a on he començat a caminar.