Continuo caminant pel camí de Sant Jordi, per una pista ampla, i faig els 900 metres, aproximadament, que em separen de la bifurcació de camins. Deixo a l’esquerra el camí de les Coves, que serà per on tornaré, i continuo pel camí de Sant Jordi, pista que em puja, en uns 1.800 metres, al lloc on deixo la pista i pujo pel marge per ficar-me a la vegetació, de moment oberta i amb prou espai per caminar prou bé.
No escriuré gaire. Del que es tracta és d’anar a la recerca d’unes petites antenes que es veuen al davant. Si segueixes el track, trobaràs un camp de cultiu. Cal localitzar per on continua la traça. Hi ha fites i el rastre és prou evident, amb ajuda de l’orientació. Una vegada a l’antena, el camí continua en el mateix sentit de la marxa i comença a descendir a un coll ample.
Continuo endavant i la cosa es comença a complicar. Cal anar a la recerca de les fites, cosa no gens senzilla degut a la gran quantitat de possibles camins que hi ha. L’avanç es fa més lent quan em fico a una zona on fa molt de temps que es va fer una plantació de pins, abandonats avui, pel que sembla. Aquí començo a apartar branques primetes per tal d’obrir-me pas. Després d’una bona estona torno a sortir a terreny més obert i faig cim sense grans complicacions. Marco el punt d’interès i torno, si és possible pel mateix camí.
De nou a la pista, continuo ara fins a l’ermita de Sant Jordi, on se suposa es poden contemplar bones vistes. No és el meu cas perquè hi ha boira enganxada a les fondalades. Torno enrere i continuo ara fins a les ruïnes de l’antiga ermita de Sant Jordi, que visito. Torno enrere una altra vegada, passo pel bufador de Sant Jordi i arribo a la base del tossal de Sant Jordi. Decideixo pujar a la babalà pel vessant, cercant per aquí i per allà els sectors més oberts. Sense grans problemes arribo al cim. Vistes espectaculars. Inexplicable.
Baixo d’allà dalt pel sender, clar i fressat, fins a sortir de nou a la pista, que al cap de poc esdevé sender, per on, després de deixar un viarany que es va, per l’esquerra, a la zona de les ruïnes de l’ermita, arribo a un altre encreuament, aquest més amagat. Hi ha una gran fita vertical que marca un forat, o avenc, estret, a peu de camí. Uns metres abans hi ha una fita, petita, a la dreta, on neix un corriol. Aquí comença una baixada, vertical i vertiginosa.
Un detall.Quan acaba la baixada i tenim a tocar una de les torres elèctriques, arribem a una bifurcació. Jo continuo recte (hi ha una linea de pedres que sembla que volen tallar el pas). Millor que agafis l’altre camí. El que jo segueixo acaba de cop tallat per la pista, que resta tres o quatre metres per sota i és de mal baixar.
Ja a la pista s’acaben els ensurts. Primer es baixa a una altra torre elèctrica, es continua, pel sender, a la recerca de la següent, i de nou per pista, a la següent i a la pista que és el camí de les Coves. Per aquesta pista m’adreço al camí de Sant Jordi i a terreny ja conegut, així que desfaig els 900 metres que em separen del cotxe per donar així per finalitzada aquesta intensa caminada.
