Al lloc on proposo començar a caminar, el coll de Port, s'hi arriba per la carretera C-462 que uneix Sant Llorenç de Morunys amb Tuixent. Al coll hi ha un refugi restaurant que obre de dijous a diumenge (juliol de 2024).
Crec oportú explicar certs detalls de la ruta. En primer lloc, que el resultat final no va ser el que havia projectat. Al principi pensava fer el recorregut com tothom, anant i tornant entre el coll de la Moixa i el cim. Un cop allà, però, no vaig poder resistir la temptació de baixar seguint un rastre de pas, que no crec que es pugui anomenar sender.
Aquesta baixada converteix la ruta en difícil. En uns 650 metres de distància, uns 500 dels quals sense cap mena de camí ni senyalització, es baixa dels 1870 metres del cim als 1588 de la pista, amb un 43% de pendent on les relliscades estan assegurades. No aconsello, tret que estiguis tan boig com jo o que t'atregui l'aventura com a mi, fer aquest descens. Per descomptat que de cap manera no es pot plantejar amb terreny moll o nevat. Potser, si t'agrada remuntar forts pendents i les cames i la ment et responen bé, puguis plantejar-te pujar per aquí al cim.
També canvia molt el perfil del recorregut si es comença a caminar des del km 38 de la carretera, per Planers. En aquest punt surt una pista, asfaltada fins a una casa i després de terra. Més enllà de la casa el meu cotxe no va poder continuar, però si el teu ho permet, es pot intentar aparcar a prop del pou de les Llenes.
Faig el recorregut en sentit antihorari, així que em dirigeixo al sud-est per prendre l'inici de la pista, en pujada i senyalitzada amb un cartell de direccions, on veig que seguiré el camí del cap del Verd. No trigo gaire a arribar a una primera intersecció, localitzada al costat d'una curiosa mola de roques.
Deixo la pista, que continua per la meva esquerra, i m'incorporo a un corriol, amb antics senyals de pintura groga i un pal de fusta, que passa pel costat d'una línia de filferro on pengen restes de plàstics. Una mica més endavant arribo a un punt on, per poder continuar el camí, he de despenjar el filferro.
Poc més endavant el sender em porta a un punt on el rastre es converteix en antiga pista i començo un llarg descens. Passo primer pel prat Parcerís i, sempre en descens, arribo a un lloc on trobo un altre pal indicador. Aquí deixo la pista per continuar pel camí del cap del Verd.
La meva primera intenció era continuar per aquest sender fins al coll de la Moixa, però al mapa de l'editorial Alpina veig dibuixat un sender que em permet escurçar el recorregut, així que decideixo provar sort. A partir d'aquest punt la senyalització desapareix.
El sender comença clar però s'ha d'abandonar al cap de poc per girar en direcció sud-est per passar per la part del darrere d'una caseta en ruïnes. Aquest tram és perdedor, però un cop a la caseta comencen a aparèixer fites que ajuden a localitzar la traça bona. Així, a la caça de fites, s'arriba a la carena de la muntanya, unes centenes de metres desplaçats al nord-oest del coll de la Moixa.
Ara del que es tracta és de girar a l'esquerra i mirar de seguir un rastre tènue per assolir la carena de la muntanya. Per la dreta tindrem sempre zona boscosa i a l'esquerra el vessant més abrupte. Així, sempre pel lloc que ofereix més seguretat i facilitat, superant un parell de trams on potser caldrà ajudar-se de les mans, s'arriba, després d'un llarg desplaçament, al cim.
Les vistes són les que s’esperen d’un cim que ha merescut la distinció de figurar al repte de la FEEC. Gaudir de l'espectacle visual de 360º ens tindrà entretinguts una bona estona. També és el millor lloc per recuperar forces amb un bon esmorzar, després del qual encarar el descens. El que és més normal i tothom fa és desfer camí fins al coll de la Moixa, però en el meu cas en cap moment no he deixat de contemplar, a més de les vistes, una mena de rastre que baixa a sac pel vessant nord-oest de la muntanya. No crec que es pugui anomenar sender, però la traça es veu clara.
Ja a casa, planificant sobre el mapa el recorregut, no havia deixat de pensar en la possibilitat d'evitar la tornada al coll de la Moixa, així que, en veure aquesta possibilitat, m’oblido del pla original i opto per modificar-lo. El descens va bé. Molt pendent i amb el ferm una mica inestable, però és zona de terra, boscosa i amb molt d'espai per moure's.
No explico res més perquè no té sentit. Del que es tracta és d'anar baixant, interpretant per on. Hi ha herba, tarteres i sempre molt pendent, però sense més risc que fer alguna relliscada amb la culada consegüent, en principi sense grans conseqüències. També he de dir que aquesta baixada és del tot opcional i completament evitable, i de fet gens aconsellada. Així que, si ho fas, serà sota la teva responsabilitat. Ja estàs avisat/da.
Bé. El caòtic descens s'acaba a la pista per on, en sentit oest, arribem al GR7. Ens hi incorporem i, acompanyats pels senyals, arribem de nou al coll de Port, punt final d'aquesta interessant caminada.
