Al lloc on he aparcat es poden deixar tres o quatre cotxes, però no sé si als membres de l’Associació d’Amics de Tragó o a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que són les entitats que tenen cura de la pista, els agradarà que circulin tants cotxes per la pista.
Començo a caminar fent cas d’una fita que hi ha al marge esquerre de la pista, mirant cap a Alberola. Quan m’hi fixo amb més detall, intueixo un minso rastre, que segueixo en sentit ascendent i orientació nord. Al cap de poc la traça esdevé evident sender, que em fa pujar, suaument, per sobre d’una eixuta barrancada. Més amunt el camí es fa més còmode quan gira a l’esquerra, ja per sobre del barranc i per zona boscosa, i finalment surto a una clariana on els camins es separen.
Recte serà per on tornaré, així que giro a la dreta, en pujada i sentit nord-est primer, per girar a continuació en sentit nord-oest, amb clara orientació al barranc del Campell. El camí puja una mica allunyat d’aquest barranc, però en paral·lel, fins que al final hi camino al costat, per pujar a les restes d’un gran mas, on enllaço amb la pista que em porta al Campell, encara que no hi arribo.
Uns metres abans del nus de pistes del Campell deixo la pista per incorporar-me a un sender senyalitzat amb una fita a cada banda del camí i així em fico a la vegetació. Ara el camí comença a pujar de valent i, sense respir, pujo fins als peus de la carena de la serra de Montdeví, on trobo terreny planer que em permet recuperar l’alè. Camino tant a gust que quasi em passo de llarg el desviament al cim. Les fites m’adrecen al vèrtex geodèsic que marca la cota més alta. Soc al cim de la punta d'Óssos. Per sort el dia ha acompanyat i les vistes són excel·lents.
La baixada hi ha qui la fa pel rocam de la cresta però jo prefereixo recular en cerca del sender aquell que quasi em fa perdre la pujada al cim. Quan el trobo, el segueixo per l’esquerra, per sota de la cresta. Aquest sender, en baixada, clar i evident a pesar que la vegetació l’estreny, és de bon fer. Vaig fent sempre en sentit oest, ara arran de cingle, ara més allunyat, fins que tinc a tocar una estètica punxa.
En aquest punt comença un vertiginós descens per terreny aspre i pedregós, amb trams de fort pendent on cal vigilar amb les relliscades i anar pendents de les fites per tal d’evitar problemes de desorientació. És tan fort i ràpid el descens que arribo al camí de la Solana de Montdeví sense gairebé adonar-me'n. Una fita em fa parar atenció. Soc a un lloc on hi ha tres possibles camins.
Baixo al de més avall, on una altra fita m’indica la direcció a seguir. Camino ara de pla, en sentit sud-oest, orientació que ja no deixaré fins a gairebé el final del recorregut. El sender és força evident, però en diferents llocs em cal mirar el GPS. Hi ha un tram de camí perdedor quan haig de remuntar un collet, tram que supero com puc per dins del bosc, i un altre també quan travesso el barranc del Campell per anar al pas del Llop, però la resta es fa prou bé.
Finalment arribo al lloc on trobo camí ja fet de pujada, així que, ara a la inversa, retorno a la pista que és el camí de Tragó de Noguera, que ara recorro en direcció a Alberola, i així, després d’uns interminables 1.900 metres arribo fins al lloc on tinc el cotxe aparcat.
