Descripción de la ruta
Hem aparcat a tocar de la tanca que barra el pas als vehicles, lloc on hi ha molt espai per fer-ho. Comencem a caminar en direcció al refugi i als estanys que donen nom a aquesta instal·lació, que trobem tancada, encara que la caseta de bany és oberta. Fem les fotografies de rigor i plantegem l’inici del recorregut en si. El més normal és tornar de nou a la pista i fer camí, però en veure el bosc prou net, i el que semblava l’inici d’un sender, vam decidir fer drecera.
El sender és força clar i evident fins que arribem a una clariana en pendent, que no sé si es correspon amb el lloc que els mapes anomenen jaça d’en Creu. D’aquí es pot decidir pujar en cerca de la pista, a la nostra esquerra, o continuar en drecera pel bosc, cosa que nosaltres fem, fins que acabem a la pista, just on hi ha passera de ciment que permet travessar el torrent que baixa de la coma de Pontells.
Trobem un encreuament on agafem la pista CO67, per on arribem a una gran esplanada, zona d’explotació forestal. En aquest punt deixem la pista més evident, que continua recte, tot i que també ens serviria. En deixem també una altra que, en sentit nord i ficant-se al bosc, sembla que es dirigeix al pla de Grill i agafem una altra pista, una mica desdibuixada però amb traces evidents de rodes, que agafa orientació sud-est. De forma tranquil·la arribem al final i ens trobem amb un rierol.
A l’altra banda s’intueix un rastre, que hem de seguir. Comencem a trobar escadusseres fites i més amunt, fins i tot senyals molt vells de pintura verda, però el cert és que no caldria cap mena de senyalització ja que del que es tracta és d’anar fent pendent amunt, per una mena de sender encaixat entre els vessants. El pendent arriba a ser extenuant, se superen uns 400 metres en uns 1.500 metres, però al final la pujada s’acaba en arribar al coll de Passaduc, un amplíssim pla on ja tenim a tocar el cim del puig de la Pelada, un nom que “ni pintat”.
Explicar com pujar al punt més alt no té sentit ja que es tracta d’un campi qui pugui. Veient el vessant, un s’imagina un munt de possibilitats. Nosaltres provem de seguir un sender, en lleugera pujada, que es dirigeix a un avantcim que queda despenjat de la carena oest del cim, però finalment ens decantem per pujar-hi orientats al cim. Indescriptible l’espectacle visual. Per baixar, més del mateix, per on millor sembli, en el nostre cas pel que ens va semblar un camí, encara que el perdíem de tant en tant.
De nou al coll decidim pujar, del tot opcional, al Passaduc, anant d’estaca en estaca, que semblen delimitar territoris. Al cim s’hi puja fàcil, i es baixa encara més fàcil, a la recerca del camí que del coll flanqueja aquest turonet. Caminem uns pocs metres pel sender perquè al cap de poc el deixem per anar, camp a través però sense entrebancs, tret d’una zona de mulleres, que en cas d’estar humit causarà problemes, el més directe possible en direcció al roc dels Clots del Gorg, on se’ns presenten magnífics els gorgs Negre i Estelat.
Com que hem decidit no anar a visitar el refugi de la Perdiu tornem a fer drecera, de nou travessant un camp de mulleres, fins a trobar el sender que ens permetria anar a veure la font de la Perdiu, on tampoc ens adrecem. Seguim ara el sender, abalisat, que sembla estar descatalogat i que era una variant del Tour du Capcir. De moment, majorment planer, ens porta a una nova zona de mulleres.
Un cop superades, iniciem la davallada final, llarga i de vegades perdedora, que ens fa baixar, primer a una plana espectacular i més avall a una zona on el riu fa uns meandres molt macos. El sender continua en sostingut descens fins que apareix el pla de Grill i el seu refugi lliure. No hi anem perquè passem el riu per una passera de fusta i enllaçar així amb un sender, força anegat quan nosaltres el vam transitar. Finalment arribem, però es pot fer drecera directa al lloc d’inici, a la pista que hem fet servir des del coll de Sansa a l’aparcament, lloc on acabem aquesta magnífica i exigent proposta.