Surto de la població de Rasquera pel carrer de la Rasa en direcció a l’ermita de Sant Domènec. El camí està senyalitzat així que sense problemes s’accedeix, primer, al monument i mirador del Sagrat Cor i, més a dalt, a l’ermita. Espai equipat amb taules de pícnic.
Per la part de darrere de l’edifici religiós segueix el camí senyalitzat que sense problemes ens ha de portar a un primer promontori en el qual ja comencem a obtenir bones vistes dels voltants, També del camí que encara ens resta per recórrer. Seguim per camí evident i igual de pedregós, recorrent la carena de la muntanya i acabem al cim, amb el seu vèrtex geodèsic.
A sota mateix del vèrtex hi ha una galeria excavada a la muntanya que servia de refugi als soldats republicans que feien allà la seva estada. Un cartell explica tot allò.
El camí continua seguint la carena, ja pintat amb color vermell, vell, però que encara fa la seva feina. Davallem a un coll en el qual trobem un cartell amb diverses banderes i un plafó informatiu. Descartem el baixant que és el camí senyalitzat del mirador de Lister que torna a Rasquera i seguim les indicacions que menen al camí de Terracuques. Ens porta sense problemes a les Moles, al coll dels Rojals i a la punta de Terracuques, des d’on veiem al davant nostre una bonica paret rocosa.
Ens hi acostem i davallem uns metres per la cara de ponent, seguint sempre el sender pintat. El mateix camí, sense desviaments, ens porta a la part superior de la paret i a un trencall en el qual trobem una barra de ferro, feta per la UEC, que indica dues direccions.
Abans de seguir a cap indicació decideixo pujar al caire de la muntanya, sense camí i esquivant la vegetació. No paga la pena, ja que les vistes són les mateixes que hem anat gaudint en tot el recorregut fet.
Torno de nou al camí però si es vol, es pot seguir per la carena, també sense camí i per terreny ple de baixos matolls punxants, fent una drecera. De nou a l’encreuament llegeixo que un camí surt en sentit E cap a la moleta Redona. Dubto, ja que als mapes aquest camí no surt i penso que, veient la fisonomia del terreny, si el segueixo, hauré de desfer-lo si no continua baixant fins a enllaçar amb el camí de tornada. Decideixo continuar pel camí pintat en direcció a la Llacuna o Mas de Garrupo, una mena de coll amb un mas enrunat. Una nova barra de ferro em rep. Cap a ponent surt un camí que baixa en direcció a la Comanegra. Permet fer diverses opcions, entre d’altres, tornar a la destinació o seguir camí fins al portell de Cosp passant pel coll de la Barca. Un altre tros de ferro indica que cap a l’E podem anar a la Graeta.
El mateix que abans. Segons el mapa no enllaça amb el camí que penso fer de tornada. Així doncs, em dirigeixo en sentit SO a la recerca de l’inici d’un corriol fitat, en direcció a l’obaga de les Llacunes. Seguint sempre els senyals de pintura vermella no m’adono del sender que hauria d’haver seguit per fer el pas de l’Ase i el cim de les Picòssies i acabo fent el mateix però flanquejant aquest cim per la cara N.
El sender, clar, fressat i pintat, em porta a una mena de coll des del qual ja veig, a l’altra banda del barranc, la pista a la qual haig d’anar. En aquest punt els senyals vermells es fan més clars i seguits, a causa del tipus de terreny que m’espera, rocallós. Desconec (penso que sí, però…) si és possible baixar pel dret però penso que és millor seguir els senyals, ja que el terreny és ple de petites barrancades i parets rocoses.
El «camí» (¿?) pintat va fent de nou un flanqueig en sentit SO molt per sota de la carena de les Picòssies. En determinats punts s’ha d’anar amb molt de compte mirant bé a on es posen els peus, fins i tot hi ha un pas equipat amb cadena, que ens facilita perdre uns tres metres de desnivell per un pendent fort, però no vertical del tot. Més endavant el camí es tempera i acabem planejant fins a acabar a la font de Múrria.
En aquest punt enllacem amb el PR-C 80-1, que és el que ens ha de portar a la destinació. Una pista en perfecte estat és la que hem de seguir. És el camí dels Monredons. Podem seguir aquesta pista en la seva totalitat però arriba un punt en el qual la pista es torna asfaltada, així que abans que això passi prenc una pista que surt per l’esquerra, sense senyalitzar en un primer moment, que és el camí vell de Cosp. Quan sóc a l’alçada del Cosp de Torne, de nou trobo senyals de pintura vermella que fan deixar la pista i prendre, de nou, un sender pedregós que em porta a un petit i estret coll. El camí inicia una baixada per corriol molt descompost que porta a una enorme bassa.
En recorrem tota l’extensió i al final el camí es fa una mica perdedor a causa de la gran quantitat de vegetació caiguda. El cas és que seguint el track que portava vaig acabar enllaçant de nou amb el PR-C 80-1 a l’alçada del Mas de Benjamin.
A partir d’aquest punt, del que es tracta és d’anar seguint sempre els senyals, pals de fusta amb banderes, en direcció a Rasquera, contemplant ara els contraforts i barrancs, imaginant possibles camins que ens haurien retallat el recorregut. Envoltats per aquests pensaments arribem a la carretera asfaltada d’entrada a la població de Rasquera. Una pista de terra que puja a una caseta i torre elèctrica ens evita fer asfalt, primer en sentit SO fins a la caseta i el clos, i després en sentit NO fins a la pista de Sant Domènec.
Jo decideixo fer un tros sense camí, vorejant un petit parc infantil, per baixar al carrer d’accés a uns edificis i sortir també a camí conegut. Com sempre, desfent camí arribem a destinació.
