TEXT PUBLICAT PENDENT DE REVISIÓ ORTOGRÀFICA I GRAMATICAL
Aquest recorregut es pot dividir en quatre seccions perfectament diferenciades: La primera consta d'un sender clar i evident que puja fins a la passada dera Taula i els estanhons des Clósos, segons la toponímia de l'ICGC (sense nom al mapa d'Alpina). La segona ens porta a pujar, alternant traça clara amb espais de senda més dispersa, fins al cim del tuc de Parros. La tercera més feréstega, un llarg descens sense camí clar ni fites, fins a enllaçar amb un tram de la ruta PASS'ARAN i la quarta secció, que ens farà baixar de nou a la cabana de Parros, ja per camí clar i definit.
Ara amplio una mica més el recorregut real.
Sortim de l'aparcament i ens dirigim a un pal d'adreces que veiem en una clariana del bosc, on seguim en descens cap a la palanca de Parros, seguint uns senyals de pintura groga. Creuem la Noguera Pallaressa i ascendim fins a la cabana de Parros. Aquest tram es repetirà de tornada.
Plantegem el recorregut en sentit horari, així que pujarem acompanyats per l'arriu de Parros i baixarem per la vall de l'arriu Vernatar Horcalh.
El correcte sembla ser arribar a la cabana des Gavachi (ICGC) o des Gabatxos (Alpina) i enllaçar amb el sender que ve del plan de Beret i puja fins a la passada dera Taula. Nosaltres ho fem acompanyats per l'arriu de Parros, sempre pel marge hidrogràfic esquerre. Aquesta opció és més incòmoda, en tractar-se de camí de vaques i amb força zones humides, però és més ombrívola i solitària, alhora que aventurera i inèdita.
D'una banda del riu o per aquesta les traces es troben a la confluència del Parros amb les aigües que baixen dels estanhons des Clósos. En aquest punt, qui tingui bones cames i el cap fred, es pot plantejar seguir el traçat que marca el mapa d'Alpina i que permet escurçar camí per les Hònts de Parros i puja directament a l'estany Nere de Parros. Nosaltres seguim fins a la passada dera Taula i els estanhons, sota la imponent mirada del tuc Blanc de Parros.
A partir d'aquest punt ens esperen 2.200 metres de distància on caldrà superar pendents d'entre el 20 i el 25% de desnivell, per sender no gaire clar en determinats sectors, fins ascendir a la cota 2706. Sort que es poden fer múltiples parades per recuperar forces contemplant el paisatge, sobretot l'imponent estany Nere de Parros.
Situats en aquesta cota ens rep un tram de carena fàcil, que es creua caminant, bé a pura cresta bé amb un petit flanqueig pel vessant de la nostra esquerra. Durant l'acostament al cim hem estat elucubrant com superarem l'enorme escletxa del passet de l'Estany Nere de Parros (ICGC) però a l'hora de la veritat no hi ha cap tall, es tracta d'una canaleta vertical que cau a plom cap a l'estany, però es passa sense adonar-nos-en.
I ja som al cim. Ens rep una creu d'acer inoxidable i unes vistes majestuoses, on destaca sobre la resta el cim del Maubèrme amb el lac de Montoliu als seus peus. La resta, tot un espectacle.
I comença l'aventura. Iniciem el descens. No hi ha gaire cosa a explicar, excepte el tram que baixa fins a la passada d'Estanh Nere (Alpina) o coret del Horcalh (ICGC), una desgrimpada en tota regla. Sembla que hi ha camí, d'una qualitat deplorable atès que es tracta d'un rastre molt vertical i ple de petits trossos de pissarra on hi ha un alt risc de relliscada de conseqüències imprevisibles. Si se segueix aquest rastre crec que fer-ho cul a terra serà més segur. Qui tingui traça a desgrimpar millor que baixi per la roca. A mig pendent la cosa millora substancialment i s'arriba sense més ensurts al coll.
I aquí comença el tram més ferragós del recorregut. Crec que el més adequat és disposar del mapa d'Alpina (Vall d'Aran) amb GPS o app mòbil i intentar seguir el sender que aquesta editorial dibuixa per baixar al sender que és part de la ruta PASS'ARAN, o bé seguir el traçat d'un antic riu que baixa, de vegades encaixonat, al mateix lloc.
Nosaltres si comptàvem amb aquest mapa al GPS, però ens vam deixar portar per altres traces que semblaven portar-nos al mateix lloc sense tant pendent, fent un llarg flanqueig pel bac des Cardigassos. Al final no vam veure clar l'assumpte i vam acabar baixant, fins i tot amb més pendent, al matx del sender. Coses que passen. De vegades surten bé i d'altres...
Al final enllacem amb el sender, pel qual arribem a un passera de fusta, a la confluència dels rius Horcalh i Vernatar. El camí senyalitzat travessa la palanca, però nosaltres, mirant d'escurçar el tram final, seguim en sentit sud-est, sense creuar-la. Així, després de remuntar una lleugera, però llarga, pendent, iniciem el descens final que ens porta de nou a la cabana de Parros, on reprenem camí ja conegut per tornar al lloc d'inici.
