Aquesta vegada trobo del tot innecessari detallar com hem fet l’ascens al tuc de Lluçà pel simple fet que estic segur que tots els que hem pujat a aquest cim ho hem fet per espais diferents. Això sí, de la baixada en donaré més detalls.
Em limitaré a dir que una vegada que deixem el GR i tornem al mateix lloc caminarem sense camí ni senyalització, només ajudats per escadusseres fites, de vegades difícils de veure, i també per la mateixa fisonomia del terreny, perquè farem servir una vall més o menys encaixonada entre les carenes que cauen del tuc deth Pòrt i la del mateix tuc de Lluçà.
L’ascens és dur i feixuc; s’ha de remuntar un fort i constant pendent mirant de fer servir els espais que ens semblen més còmodes, fins que ens trobem enmig d’un caos de grans rocs, des d’on veiem de cara el còth de Travessani i a l’esquerra el llom aplanat del cim objectiu del dia: el tuc de Lluçà.
L’ascens final es fa esquivant com es pot els grans pedrots mirant de trobar els espais herbats i sortint a la carena o directament al cim si hi ha hagut sort o s’ha orientat bé la pujada.
La baixada és preferible fer-la més o menys per on s’ha pujat, i això és el que recomano des d’aquí, però, si ets una ànima inquieta i t’agrada provar altres opcions, pots fer com jo: intentar altres alternatives. Si no és aquest el teu cas, i ets dels que no volen “invents”, ja pots deixar de llegir i fer això que he dit, tornar pel mateix camí, com fan molts i molts altres companys.
Si et decideixes per fer la baixada aproximadament com jo i vols continuar llegint, t’explico què vaig fer.
Mentre anava pujant em vaig fixar en el sector del vessant nord-oest de la carena que cau del tuc de Lluçà, sector que vaig imaginar de bon fer; així que quan vaig trobar un espai lacustre, pla i herbat, vaig deixar el vessant de la pujada i seguint les aigües del rierol vaig passar prou metres per sobre d’un estany. Una fita em convida a continuar carena avall, fàcilment, encarat a un punt on veig —millor dit, m’imagino— que el riu es precipita en un salt d’aigua.
Quan hi arribo veig que tal com vaig no puc continuar, així que em desvio pel caire de la meva dreta. Al mapa d’Alpina veig que si continuo en la mateixa direcció acabaré al GR molts i molts metres més avall, però decideixo deixar la carena i baixar per una pala herbada, de fort pendent, però de fàcil petja. Aquesta baixada em regala una espectacular vista del salt d’aigua que em tallava el pas.
Podia haver continuat el descens directe a la recerca del GR, a pocs passos de distància, però em vaig decantar per continuar en flanqueig, no gaire còmodeperò sí tranquil, fins que vaig trobar un sender pel qual vaig acabar definitivament al GR. Ja a sobre del camí no va quedar res més que seguir els senyals per arribar al refugi vell de Colomèrs.
Com que la pujada la vaig fer per una banda, la baixada la vaig encetar per un sender més antic, acompanyat per les aigües del riu que desaigua de l’estanh Major de Colomèrs i que em va portar al sector lacustre de la Lòsa, i d’allà, definitivament, al final d’aquesta caminada.
