Tossal de l'Alzina 

Descripción de la ruta

No encerto jo amb les muntanyes de Tarragona. Estrany és el dia que hi vagi i no sigui emboirat. Fins ara el Negrell i el Caro, per aquest ordre encara que en podia afegir un bon grapat més, se'n portaven la palma, però ara aquesta distinció rau a aquest cim del tossal de l'Alzina, o tossa a seques com figura als diferents cartells del recorregut (el primer topònim sembla l'oficial). Sort del GPS perquè el cert és que la boira era tan densa que m'era impossible orientar-me, a dalt la carena sobre tot, on amb prou feines aconseguia veure més enllà de 10 metres. I tampoc ajudaven la gran quantitat de traces de sender. Així que això; ara hauré de tornar, i ja en tinc un bon grapat de cims d'aquesta zona. 
Bé, com s'hi arriba al lloc d'inici? 
Hi vaig prou bé amb el cotxe, un SUV sense tracció especial, fins a prop del lloc on el recorregut es bifurca. Es pot anar encara uns pocs metres més enllà. La pista no és apta per a un cotxe baix els darrers cinc-cents o sisens metres. La pista d'asfalt i ciment acaba al corral de l'Agustinet. Desprès continua amb el ferm ple d'esvorancs, però encara es pot arribar bé fins al lloc on la major part dels companys aparca. A partir d'aquí encara continua l'asfalt tres revolts més (igual de deteriorat), fins al corral del Pinxo. Fins aquí es pot arribar amb qualsevol tipus de vehicle, però si es continua la cosa canvia bastant. La pista ja és de terra, encara que, com dic, amb un cotxe alt encara es pot anar, a poc a poc a un sector on la pista fa baixada, fins a creuar la primera vegada la llera del barranc de Lleriola. 
Ara toca explicar el recorregut a peu. 
Poca cosa a dir, i menys encara si les condicions meteorològiques són normals. Al meu cas la boira em va fer anar a cegues a les parts altes de la muntanya així que les sensacions no van ser del tot bones.. 
Una vegada he aparcat continuo per la pista fins que arribo al lloc on surt el camí que faré servir de pujada. Ja de cop toca pujar fins al GR-192, sense respir i sense treva. El camí és molt evident en tot moment i sempre és fitat. Bàsicament del que es tracta és d'anar per la carena que separa el barranc de la Mola, a la dreta, i un altre que baixa per l'esquerra. Una vegada s'arriba a la primera paret el camí es fa una mica més difús, però la roca mana. També hi ha fites. 
Un altre punt de pas és un estret coll on hi ha a una mena de gendarme. Per continuar cal fer una petita grimpada sense complicació i així s'arriba a la pujada definitiva, dura. Es passa per una curta tartera i encara resta un bon esforç per guanyar la carena de la serra de Mar. Em suposo que sense boira i amb bones vistes la sensació de cansament serà menor perquè ja farà estona que es veurà l'objectiu, però al meu cas, sense veure res a més d'un pam del nas, sentia que no arribava mai a dalt del cingle. 
A causa d'aquesta boira i per no veure res vaig fer un rodeig a la paret per anar a la recerca del GR. Hi ha una canal que estalvia recorregut, en pujar-hi més directament, però jo no vaig saber veure-la, tampoc n'hi vaig buscar-la. 
Ja a la carena aconsegueixo trobar el rastre del GR i així arribo al pedestal del vèrtex geodèsic. És tot el que puc comptar. Això i que al costat hi ha un arbre. Acudits a part, el cert és que donades les condicions meteorològiques faig la foto i reculo. 
Segur que sense boira la cosa serà molt diferent i les referències seran visuals, però en el meu cas el GPS va ser el meu salvador. Del que es tracta és d'anar pel GR a la recerca d'un pal de direccions i deixar el GR per anar cap a la moleta de l'Amunt. 
A partir del pal el sender és molt perdedor, o fàcil de perdre. Jo baixo sense trobar una traça clara, mirant de seguir fil per randa el track del GPS o la ratlla dibuixada al mapa de l'editorial Piolet. Al final, quan més perdut crec que em trobo, apareix un rastre molt clar i uns metres més avall començo a trobar fites. Final dels dubtes. 
El sender, molt clar a partir d'aquest moment, amb algun tram de fort pendent i un parell de salts, m'ajuda a baixar a la recerca de la pista del barranc de Lleriola, on trobo altre pal de direccions. 
Ja no em resta més que caminar per la pista en direcció al barran de Lleriola (sur-oest), fins acabar de nou al costat del cotxe.