Sortim de l’aparcament i anem a agafar el començament del Sender de la Cerdanya SC-18, les marques del qual ens porten al refugi del Pradell. Uns metres més amunt enllacem amb el GR 11-10. Deixem de cares el camí que puja a la tossa Plana i continuem pel GR uns quants metres però el deixem una mica més endavant per agafar un sender que ens adreça al serrat dels Cugots.
A partir d’aquest moment es pot anar en pujada per on cadascú ho vegi millor. Ja hi ha una imatge clara de on hem d’anar, tenim el cim al davant, així que encara que no hi ha camí, l’orientació mana. Nosaltres van triar l’opció d’anar el més directe possible a la base de la muntanya, però el mapa d’Alpina dibuixa un camí que puja una mica més escorat a la carena del serrat.
Una vegada vam ser a prop de la base, vam girar a l’esquerra, en sentit sud-oest, per pujar a una mena de coll, ja sobrepassada la serra dels Cugots. Un vegada a la carena del que es tracta és d’anar per on es vegi més clar. Una vegada se surt del bosc, sempre sense un camí clar ni definit, es va trobant i perdent rastres, i apareixen escadusseres fites, de tant en tant, que també es van perdent, però així fent s’arriba a un primer grup de roques.
Ja veiem cap a on ens hem d’adreçar. Tenim al davant una mena de coll cap a on ens encaminem. Com sempre acostuma a passar, el lloc on pensem que hi ha el cim no hi és. Cal caminar una mica més, no gaire, però encara no hi som. Uns quants metres més i ja veiem el munt de pedres que marquen el punt que se suposa és el més alt.
No cal que expliqui les vistes. Millor no espatllo la sorpresa. El moment és inenarrable. Ara toca baixar.
La nostra idea era anar també al pic de Coma Extremera, però vam canviar d’idea i van baixar per terreny una mica delicat, pel pendent i pels rocs, directament a la carena-cresta que baixa cap a la bassota de Setut. Amb calma, paciència i bon fer es baixa prou bé, amb la qual cosa estalviem molt de camí i temps.
Encara i ser-hi a mitjans d’abril ens comença a nevar, flocs petits, però neu al cap i a la fi. Trobem l’estany glaçat així que fem un parell de fotos i continuem. No anem en cerca del camí de la font del Mosquit perquè volem baixar el més ràpid possible, però finalment tornem a cambiar d’idea i redrecem les nostres passes, sense camí però sempre per traces de bestiar i terracetes, per passar molts metres per sota de la font i trobar finalment el sender bo, per on enllacem amb el Sender de la Cerdanya SC-19.
No volem baixar de nou al refugi del Pradell així que deixem el sender clar i girem en sentit sud-est per baixar el pla de les Someres. Aquí ja trobem fites que ens ajuden a baixar a l’estany de l’Orri. Precios. Aquí de nou perdem el camí, encara que és senyalitzat, però per un vell rastre el trobem més avall.
Ja sense més despistes, de nou amb senyals de diferents circuits de raquetes sortim al camí del Pradell. Ho creuem i així acabem finalment a l’aparcament.
