Dia 1
Comencem a caminar des de l’estació del telefèric que puja a l’alberg del Pic de l’Àliga. Hem d’ascendir a l’esmentat alberg i per això farem servir o bé la pista, o bé el camí del Via Crucis, o ja posats, fins i tot el telefèric. Arribats a l’alberg seguirem en direcció a un pal de direcció que trobem a l’extrem est del mirador. Seguirem les indicacions que manen en direcció al Torreneules. Per a això hi ha dos possibles camins. El més fressat i que en suau ascens ens porta fins a un altre pal de direcció ubicat en un desviament de camins o un altre sender més precari que surt en direcció al torrent de Fontnegra i que seguint-lo acaba per ajuntar-se amb el camí principal abans de creuar aquest torrent. Per un camí o per l’altre, acabarem creuant el torrent de Fontnegra i començarà un fort i sostingut ascens en diagonal a la recerca de la carena del Serrat de les Pedrisses. Ja en la carena s’ha de girar a l’esquerra, en sentit nord-est.
Es passa al costat d’un turó amb una barra metàl·lica que sustenta una figura de forja amb la representació del cap d’algun personatge il·lustre i des del qual s’obtenen ja unes espectaculars vistes. Seguint l’ascens s’arriba al coll del Torreneules. Es continua a la dreta per una carena evident i després d’un últim esforç s’arriba al cim. El descens més comú es realitza tornant al coll i pel camí normal es descendeix al torrent de Coma de Vaca i seguint-lo, al refugi. En el nostre cas vam optar per seguir la línia de la carena. És un trajecte sense camí però de molt fàcil trànsit, amb l’avantatge d’escurçar en gran mesura la caminada i amb el valor afegit d’anar observant les espectaculars canals que descendeixen vertiginosament cap al camí dels Enginyers i les gorgues del Freser.
El descens no suposa cap dificultat tècnica i es troba senyalitzat amb fites molt espaiades les unes de les altres, tot i així el descens és molt evident fins a una zona plana ja pròxima al refugi. A la cota 2.125 vam optar per girar en sentit nord per baixar amb més suavitat en direcció al refugi i així donar per conclosa l’etapa. En el cas que es vulgui pujar també al Balandrau es pot fer, si hi ha forces i el cap encara és net. Just al davant del refugi neix el corriol, al començament és el mateix que el sender que baixa a Ribes de Freser, que puja al coll dels Tres Pics. Des d’ell, fàcil, s’assoleix el pic dels Tres Pics i després el Balandrau. La baixada es pot fer pel mateix camí o bé descendir directament per el vessant del torrent del Bogadé, fàcil, però si hi ha neu o està moll pot ser arriscat degut al fort pendent.
Dia 2
Sortim del refugi de Coma de Vaca i creuem l’aiguabarreig del Freser i el Coma de Vaca per començar un plàcid passeig per magnífics prats d’herba fresca remuntant les aigües del torrent de Coma de Vaca. Si aquest camí es troba senyalitzat ho desconec, ja que nosaltres vam fer el recorregut sense localitzar cap marca, però això no suposa cap problema, ja que el terreny és summament obert, evident i encaixonat entre les serres de Torreneules i Coma de Vaca. Així s’arriba a la font de la Jaça de Dalt, moment en què la vall gira a la dreta. Seguint la seva tendència arribem a la base del coll de Carançà, on ja trobem un camí més traçat que, marcat amb fites, ens condueix a dalt del coll.
Ja en la carena girem a la dreta per iniciar un desplaçament en sentit sud-est en direcció al pic superior de la Vaca, al qual accedirem fàcilment. Des del cim s’obtenen ja unes estupendes vistes dels estanys de Carançà. Seguim per la carena i sense adonar-nos-en arribem al desviament de camins que porten, per la dreta al coll de Tirapits i per l’esquerra al pic inferior de la Vaca. Prenem aquest últim i comencem un lleuger descens en direcció al coll que precedeix la carena que porta al pic dels Gorgs. Un sender clar ens porta a un petit coll entre el pic dels Gorgs i el pic de l’Infern. Tots dos són fàcilment accessibles així que fets tots dos, cal tornar de nou al coll. Allà neix un nou sender que en sentit sud-est descendeix a buscar un pas que des de lluny sembla complicat però que un cop en el seu començament es veu molt més senzill i fàcil, de fet superar-lo no suposa cap dificultat. Així ascendim al pic del Freser, continuem el recorregut carener per ascendir al Bastiments, del qual baixarem en direcció al coll de la Marrana i ja pel GR acabarem al refugi d’Ulldeter.
Dia 3
Del refugi d’Ulldeter prendrem el GR que en descens ens porta a la carretera d’accés a les pistes d’esquí de Vallter 2000. Quan prenem contacte amb l’asfalt seguim la carretera en ascens per dirigir-nos a les instal·lacions comercials del recinte. Superarem una àmplia corba a l’esquerra i abans de prendre una nova corba en el mateix sentit deixarem l’asfalt per pujar a l’aparcament per una drecera que ens evita realitzar una important marrada. Un cop som a l’aparcament passarem pel costat de l’edifici que tenim davant, deixant la font del Pla a la dreta i l’edifici a l’esquerra. Així enllaçarem amb el sender que ens portarà a la Portella de Mantet. S’ha d’anar alerta, ja que a mitja pujada s’ha de prendre un desviament, just quan s’ha de passar un petit torrent, senyalitzat amb una pintada en una pedra amb el text Mantet. Si no es pren aquest desviament no tindrem tampoc gaire problema, ja que l’únic que passarà és que sortirem a la Portella de Morenc i haurem de fer un recorregut extra per reprendre la posició correcta.
De la Portella de Mantet pujarem en sentit nord-oest per enfilar un sostingut ascens a un turó rocós que tenim a la vista. Superat aquest punt apareix davant nostre el pic de la Dona, al qual pujarem per terreny net però en interessant pendent. El cim té diversos punts assenyalats. Per terreny enquistat podem acostar-nos, sense gens d’interès, a l’anomenat, segons alguns mapes, pic de Bacivers (es tracta d’un molt petit promontori amb una petita fita al punt més alt) o dirigir-nos a reprendre la senda, deixant a la dreta la serra Gallinera. Una opció o l’altra ens portaran al pla d’Ombriaga, al Puig d’Ombriaga i finalment al coll de la Geganta. Deixem el sender que en direcció sud-oest es dirigeix al Bastiments i prenem el desviament que es dirigeix, pla i en flanqueig, cap a la dreta. Més endavant abandonarem aquest sender per agafar-ne un altre que per la nostra dreta descendeix cap a la coma de Bacivers.
Aquest sender fitat ens portarà sense possibilitat de pèrdua, al pla de Bacivers. Sense pèrdua perquè el terreny està totalment fitat. No hi ha senyals de pintura, però es tracta d’anar seguint la llera del torrent sempre en sentit descendent. S’ha d’anar amb compte amb les fites, ja que en diverses ocasions s’ha de creuar el torrent. Arribats al pla de Bacivers el bosc s’obre totalment. El pla s’ha de creuar amb una lleu decantació cap a l’esquerra per així enllaçar amb el GR que ens portarà directament al refugi de Ras de Carançà. Després de confirmar la nostra presència en el lloc, continuem camí cap al coll Mitjà. Per això podem fer servir la pista zigzaguejant que puja o bé podem utilitzar el GR, que en fort pendent, i exigent en aquest punt de la caminada, ens deixa també en el coll. Un cop reposades les forces, un sender ens encamina en direcció al puig de Gallinàs. Segons anem ascendint, el sender es difumina però unes fites ens indiquen per on ascendir fins al cim. El descens el farem pel mateix camí pel qual hem pujat, i, a partir del coll, podem modificar el recorregut, depenent de l’opció triada per l’ascens.
Dia 4
Sortim del refugi de Ras de Carançà i prenem el corriol, poc definit al començament, que parteix en sentit sud-oest pujant entre el riu Carançà i el vessant sudest del pic Rodò, deixant a la nostra esquena el refugi. Al cap de poc ens adentrem en terreny boscós i anem guanyant alçada de forma constant guiats per fites que dirigeixen les nostres passes per un corriol ben definit, unes vegades a prop del riu, altres més allunyats. Quan sortim del bosc el terreny s’humanitza una mica i comencem a transitar per terreny més herbat i humit, ja sempre al costat del riu. Així, per paratges impressionants d’alta muntanya arribem al primer dels estanys i el més emblemàtic, el de Carançà o de les Truites. Han d’haver-n’hi, ja que de pescadors en vam veure un bon grapat. El camí ens porta a pujar a un altre prat on hi ha una cabana molt curiosa i gran. Curiosa perquè al mig té una columna que sustenta el sostre. Si es volgués ascendir al pic del Racó Gros en aquest punt s’hauria de consultar el mapa, ja que d’aquí, o a prop d’aquí, surt un sender, que nosaltres no vam saber veure, potser degut al fet que no teníem intenció d’anar-hi, que puja al pas del Porc i des d’allà és possible ascendir al pic. Per tornar del pic del Racó Gros hi ha la possibilitat de sortir, per carena, directament al coll de Noucreus, però deixant de banda els altres estanys de <Carançà.
Com que la nostra intenció era anar a tots els estanys, vam deixar per a una altra ocasió el pic del Racó Gros i vam continuar per un corriol fitat, en continu ascens, per passar pel costat de l’estany Negre i després per l’estany Blau i així pujar al coll de Noucreus pel camí “oficial” dels estanys de Carançà.
Passem, si així ho desitgem, pel pic de la Fossa del Gegant, i continuem fins al proper coll de Noucreus. Si tenim forces i ganes, a la llunyania s’observa el pic de Noufonts, no crec que hi hagi més d’una hora. En el nostre cas vam optar per deixar-ho per una altra ocasió. Al coll tenim dues possibilitats per baixar a Núria. El normal és seguir el sender que en fort descens ens baixa a la coma de Noucreus i la de les Molleres, per enllaçar finalment amb el GR que baixa del coll de Noufonts i així arribar per la ruta directa a Núria. L’opció triada en el nostre cas és la que igualment porta a Núria, però seguint la carena de la serra del Mig.
Aquesta opció ens permet transitar pel cim Alt de les Arques i el cim de Rocs Blancs, més endavant flanquegem, o passem també pel seu cim, el puig de Fontnegra, i el mateix amb el pic de la Pala. Arribem finalment al pic de l’Àliga. Aquí ens prenem la llibertat d’abandonar el camí còmode que en llaçades baixa a l’alberg del Pic de l’Àliga i seguim, en principi, un altre sender senyalitzat amb pintura de color lila o morat. Finalment abandonem aquest sender per girar en sentit nord i baixar, fàcilment però sense camí, a la capçalera de les pistes d’esquí de Núria. Si es fa servir la pista negra el descens és fort i vertiginós fins al peu de pistes. En el nostre cas vam optar per suavitzar el recorregut dirigint-nos cap a la font d’en Llorenç, enllaçant de nou amb el recorregut senyalitzat amb pintura de color morat i així acabar el recorregut a les instal·lacions de Núria.
