El Punxó 

Descripció de la ruta

Poca cosa podré ressenyar avui. De pujada, del que es tracta és de seguir, en tot moment, els senyals de pintura groga i vermella del GR T71 i altres de grogues del CH59, fins a atènyer el coll de l’Home Mort, a 5,5 km de l’inici pel que diu un cartell indicador que hi ha a tocar del punt d’aparcament proposat, segons el meu GPS van ser 5,9 km.
Una vegada al coll, un pal de direccions indica la direcció a seguir per pujar al cim del Punxó en uns 2,9 km. Nosaltres vam començar seguint els senyals de pintura groga del camí CH59 pintats als capçals dels pals d’una tanca, però al final vam deixar-les per dirigir-nos, ja sense cap mena de senyalització, a la recerca del refugi de Pradilla, que ni és refugi ni és una resta arqueològica, més aviat es tracta d’un aixopluc on potser no es pot protegir ni una persona. Continuem per un ampli prat, solcat de mulleres, i comencem a remuntar el vessant que ens separa de la carena. Una vegada a dalt no resta res més que anar al cim.
Les vistes se suposen molt bones, però no les puc explicar. Nosaltres no vam veure res degut a la boira. Una altra vegada serà. Anàvem ja ben molls i bufava un vent ratxat, així que no ens hi vam estar gaire. Vam recular atenent el GPS, mirant de seguir el més fidelment possible el track que portàvem, o intentant passar per allà on el mapa d’Alpina deia que hi havia un camí, ambdues coses difícils a causa de la boira. Sort que el terreny, poc pendent, herbat i molt obert es deixa fer, encara que de camí no en vam trobar. Suposo que sense boira el descens serà molt més intuïtiu.
Anant una mica a cegues, sense veure més enllà de 50 metres, i sempre pendents del GPS, vam aconseguir arribar a un tancat de vaques, on segons el mapa d’Alpina hi ha un encreuament de pistes o camins. Vam seguir en descens, sense veure la cabana de l’Orri del Corbill, i finalment vam trobar un rastre d’una vella pista. A partir d’aquest punt es van acabar les nostres penúries. Encara ens envoltava una pertinaç boira, però ja el rastre era força clar i més avall va esdevenir pista, així que, sense deixar-la, vam passar pel refugi lliure del Solà del Cavaller i vam acabar al lloc on vam començar a caminar.