Sortim de la plaça, lloc a on hi ha una font on agafar aigua, i ens dirigim, en pujada, a les primeres cases del poble. Al primer encreuament que trobem veiem un pal indicador. Girarem a l'esquerra, per seguir pujant pel carrer del Calvari, en direcció al refugi de Coma de Vaca. Al cap de pocs metres caminats trobem un altre desviament. En el nostre cas, agafen el viarany que tenim a la dreta, però potser el millor, actualment, és seguir per l'esquerra, per camí senyalitzat. Nosaltres, però, torno a dir que agafem el trencall de la dreta. Així anem a poc a poc deixant els edificis i ens fiquem de ple en camí herbat. El camí, al començament és clar i es fa bé i còmode fins que trobem una fita que ens ensenya un corriol que s'enfila pel marge en cerca d'un vessant superior. Aquí la cosa es comença a embolicar, tot i que al començament el rastre és clar i se segueix bé. Arriba un moment, però, que la traça s'acaba perdent del tot perquè la ginesta i altres arbustos han guanyat la partida. A la nostra esquerra, segons el sentit de la marxa, hi ha un camp de pastura. Un recorregut per aquest camp, paral·lel al suposat camí, permet deslliurar-se de la vegetació en un punt al qual trobem una antiga paret de pedra seca. Saltem al camí, passem una vella tanca de filferro, saltem una altra paret i entrem en un altre camp de pastura. Per l'esquerra tenim un altre mur de pedra al qual ens hem d'acostar. Hem de localitzar una part ensorrada que ens permet passar a l'altre costat. I és així que trobem el camí senyalitzat amb pintura vermella, que puja des de Serrat. Ja no tindrem problema per arribar al cim perquè tot el recorregut està senyalitzat.
Quan portem uns 700 metres aproximadament, haurem de creuar una pista i seguirem guanyant metres en sentit nord-est. Sortirem de nou a una pista de terra i ara la seguirem uns quants centenars de metres. La podem seguir en tota la seva extensió o podem retallar una mica fent drecera fins a arribar a una cruïlla de pistes. Deixem a dreta i esquerra les alternatives que se'ns ofereixen i tirem pel dret, en fort pendent, per una pista que sembla oberta recentment per a feines de desembosc o desforestació. La pujada és feixuga, que costa d'empassar-se, però finalment arribem a trobar una altra pista planera. Aquí ens incorporarem a la nova pista i la seguirem per la nostra dreta uns 100 metres aproximadament.
Hem d'anar mirant de trobar un corriol, senyalitzat amb una petita fita. Més amunt, en un arbre, veurem un senyal de pintura groc, tipus Itinnerània, i un cartell de fusta amb el text Balandrau.
Més del mateix. Corriol en molt fort pendent, al qual ens distraurem localitzant els senyals de pintura. El pendent és molt fort i costa de progressar però es va fent, serrar les dents i cap amunt. De tant en tant podem recuperar l'alè contemplant el paisatge que ens ofereix el Puigmal i tota la carena de Núria. Així, fins a sortir del bosc.
Una bucòlica plana ens ofereix l'únic espai al qual descansar per recuperar de nou les forces. Tenim en primer terme l'Atalaiador i molt més amunt Roques Blanques. Aquest últim es confon sovint amb el cim, ajudats per les ganes que tenim d'arribar-hi d'una vegada. D'on som a Roques Blanques hem de remuntar 450 metres que es fan molt i molt llargs. El terreny, obert i mancat d'arbrat, és molt fatigós. Superat aquest paratge trepitgem de nou zona plana i, ara sí, amb el cim al davant dels nassos. Ja només falten 100 metres de desnivell. Un últim esforç i coronem.
Estirats a terra sobre la catifa d'herba les coses es veuen d'una altra manera.Fotos, passeig pel cim, un merescut mos i cap a baix. El temps convida a passar-hi una llarga estona però encara resta molt de camí per tornar al cotxe, i encara hem de fer la visita al refugi per recuperar líquids.
El descens es pot plantejar per diversos llocs però en el nostre cas un petit malestar físic d'un component del grup ens va fer optar per el més fàcil, tot i que més llarg. Fer pel coll de Tres Pics. Un sender en prou bones condicions permetre baixar fins al planell de les Eugues i des d'allà, seguint aigües a baix el Fresser, fent ús de la passera, acabar a les portes del refugi.
Un refrigeri, de nou estirats a terra, contemplant l'idíl·lic paisatge que envolta aquesta instal·lació. Recuperats els líquids perduts, reprenem el camí, per a la qual cosa hem de tornar a passar per la passera a l'altra banda del Freser. Jo tenia entès que seguint el riu es feia camí a la recerca de Queralbs però el guarda del refugi em va treure la idea del cap. Així doncs, ens dirigim a l'encontre del pal indicador que assenyala el camí que hem de seguir per anar de retirada.
El sender no té possibilitat de pèrdua perquè no hi ha alternatives. També està pintat de groc. Al començament guanyarem uns quants metres d'alçada —no anàvem de baixada?— per camí molt pedregós i, ara sí, comencem un sostingut descens fins a arribar a una passera. Seguim pel camí més evident, i segurament únic, i després d'una llarga estona arribem a un pal indicador. Recte, seguint pel camí pel qual hem arribat, aniríem al salt del Grill i a Daió de Baix. No és el nostre cas. Ens desviem per l'esquerra per baixar a trobar les aigües del Freser en direcció a Pardines. El camí que ara portem faldeja el serradell Dret, el cingle dels Collets i passa a gual el torrent del Forn. Al cap de poc de passar el torrent el camí torna a guanyar alçada. Pel camí hem anat deixant trencalls que baixen a Daió i a la Farga. Així passem la Cabaneta i els plans d'Escuira i arribem finalment a trobar el camí senyalitzat que puja al Balandrau, i que és el que recomano fer servir. Ja som a Serrat, així que aquí acaba la història.
