Aquesta part no em portarà gaire feina, ja que ens vam limitar a fer exactament el mateix recorregut que tots els que han fet aquesta ascensió i han volgut explicar-ho per escrit i posar-ho a l’abast de qui vulgui mitjançant internet. Desconec si a les llibreries hi ha llibres que expliquin altres itineraris, suposo que n’hi deu haver, però jo no els he buscat.
Cert és que creia que no em faria falta, ja que teníem clar l’itinerari a fer, basant-nos en l’article mencionat de Carles Gel. El nostre pla A consistia a pujar als estanys pel camí “oficial”, pujar al cim per la canal descrita en totes les ressenyes consultades, desfer el camí per la mateixa canal i fer el flanqueig per sota de les cretes per pujar al pic de Pala de Sobre l’Estany, baixar a la collada de Juclar i fer un glop al refugi, ara guardat, de Juclar. Ja havíem llegit també en tots els texts que era aconsellable portar un cordino per assegurar determinats passos que podien resultar una mica complicats, però nosaltres som més trempats que ningú i, tot i que portàvem corda, vam pujar i baixar a pèl.
Es pot fer — ho demostra el fet que som a casa— però un trajecte, pujar i baixar, que amb corda no hi hauríem estat més de 20 minuts i amb zero complicacions, ens va fer perdre una hora amb tots els sentits alerta i no movent un peu sense tenir, almenys, tres punts de suport assegurats i fixats. Per fer-vos una petita idea de la dificultat, diré que al grup érem cinc i tan sols tres ens vam atrevir a pujar.
Bé, no dic res més, tan sols que per culpa d’aquestes dificultats, que van fer que les forces minvessin, i el temps trigat a fer l’ascens i el descens, vam haver de deixar la resta del recorregut per a un altre dia. Això sí, la idea de fer un recorregut circular és totalment factible. Així doncs, queda constància del nostre fracàs amb el pla A i vam fer servir l’inesperat i inexistent pla B, que consistia a baixar directament al refugi fent servir el mateix camí de pujada.
Pel que fa al trajecte en si, ja ho he dit abans, vam fer el mateix que tothom, així que no m’estendré gaire per no acabar dient el mateix que ja hi ha a diferents pàgines web.
Com que la primera part del recorregut és molt clara i la segona és inexistent, no vàrem marcar ni un waypoint. Al començament el camí es troba perfectament marcat i senyalitzat, tant amb cartells com amb pintura groga i senyals de GR, fins als peus de la presa que tanca el primer estany de Juclar. A partir d’aquest punt desapareix el camí i tan sols tindrem l’ajuda de fites que entre tots hem anat posant, amb més o menys criteri i encert, que ens deixen als peus del petit estany que hi ha uns metres per sota de la base de la muntanya.
La veritat és que desconec si, com diu Carles Gel, hi ha fites que va posar ell que assenyalen el camí per ascendir al cim ja que nosaltres no les vam saber veure. El cert és que si el dia és normal, des d’aquest petit estany ja es veuen les dues canals que permeten accedir al cim. La que es troba a la nostra esquerra, amb la seva xemeneia final, i la de la dreta, que sembla molt més amable que la primera. Desconec la dificultat o viabilitat d’aquesta última, ja que la vam descartar. El que sí que puc ben assegurar és que la xemeneia, sobretot de baixada, té complicació.
Si vols fer aquest cim, primer: no hi vagis sol. Segon: assegura’t que el cap, el coratge o els atributs et permeten fer una muntanya que algú ha titllat de més punyetera que el Besiberri nord.
Desconec encara aquesta muntanya, però l’Alt de Juclar sí que té el seu què. Què vols que et digui. Tot el que és bo costa. No diem que ningú ens regala res? Doncs aquesta muntanya ho té molt clar. Demana el màxim esforç, concentració i recursos a tot aquell que vulgui descobrir els seus encants, que guarda com dona que sap que els homes ens girem al seu pas.
Això també. Tota aquesta poesia no servirà pas per a res si el dia no és clar, net i assolellat.
